A la dona menorquina

            Benaurada dona menorquina. A tu van dirigides aquestes paraules, que més aviat són pensaments sorgits d’una ment que sempre carbura.

            Cada dia quan surto al carrer miro atenta al meu voltant i em faig una sèrie de reflexions, que en són moltes i de molta mena.

En primer lloc, observo les persones, em fixo en elles i en les seves actituds.

En segon lloc les separo per sexes.

En tercer lloc en faig una anàlisi del què fan i on són.

            D’aquests tres punts n’abstrec unes quantes conclusions i alhora també em faig moltes preguntes, que no sempre hi trobo resposta.

            Pel que fa el sexe masculí, només les separo per edat, és a dir, entre joves i grans. En canvi les dones no les hi poso edat. Això, encara que sembli un raonament ximple, no és de franc, té un perquè i us l’explicaré.

            Temps enrere (fa uns trenta anys), homes i dones de Ciutadella guanyaven el sou fent moltes hores de feina (de feines n’hi havia de molts tipus, ja sigui a les fàbriques o en la construcció). Quan ells, els homes adults, acabaven la seva tasca solien anar a la “parròquia” a fer un ginet i, o, a jugar una partida. Aquest era un costum arrelat des d’antic. Els més joves solien trobar-se amb els amics.

            Pel que fa les dones, això era ben una altra qüestió. Elles, quan sortien de la feina, anaven cap a casa perquè allí les esperava  una segona tasca; ja bé sigui en les feines de casa, que igual les havien de fer, o en un altra feina que s’emportaven del lloc de treball per tal d’engreixar el minso jornal.

            De dones en els bars no se n’hi trobaven, és clar que sempre n’hi havia qualque una que solia acompanyar el seu marit(¡rar!), o bé eren un grup d’amigues (més aviat casades) que solien anar a fer el cafetó.

            Ara, en el moment en que ens trobem, la situació és ben una altra. De feina n’hi ha poca, els sous cada vegada són més baixos i el nivell de vida s’ha pujat d’una manera exorbitant. Els preus s’han disparat i estan fora de control.

            Cada dia quan surto al carrer miro atenta al meu voltant i veig, ja de bon matí, les terrasses dels bars plenes de gent. I jo em pregunto, i jo et pregunto, dona menorquina on és l’anomenada crisi? Quin és el teu pressupost mensual? T’has parat a pensar a quant s’apuja el cost de les teves consumicions?

            La reflexió que jo em faig davant de tot això és la següent: la reivindicació de les dones per equiparar els nostres drets als dels homes és anar al bar?

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: